Este text fa una crítica a les ciutats ja que no es té en compte que els xiquets formen part de la ciutat i que no estan adaptades a ells. És a dir, cal tindre en compte els interessos dels xiquets i crear espais de jocs més amples i oberts per a que juguen i es desenvolupen lliurement, perquè els parcs no donen moltes possibilitats de joc i actualment a les ciutats hi ha molts perills com el trànsit que no deixa que els xiquets ixquen lliurement al carrer com abans. MªAmparo Doménech
Estic totalment d'acord amb vosaltres dos, jo també he llegit l'article i pense com l'autor, però m'agradaria anar més enllà de la teoria i saber com es pot dur a terme una iniciativa tan important. En l'article no ho explica. Pense que ha de ser una coordinació entre les famílies, l'ajuntament, l'escola, els veïns, etc. però com es fa????M'agradaria poder desplaçar-me, durant un temps, a estes ciutats que ja duen a terme esta iniciativa i veure com treballen. Pense que totes les persones que llisquen aquest article els agrada la iniciativa, però quantes d'elles sabrien fer-la????
És una meravellosa proposta, però estic D'acord en Amparo Guerrero quan diu que li agradaria saber com dur-la endavant. Des del meu punt de vista crec és un poc utòpica en dur a terme encara que ja s'haja aplicat a algunes ciutats com Roma.Per una banda els pares no permeten sortir al carrer als xiquets per els perills de la ciutat que poden trobar-hi, però aquesta situació esdevé per la consciència social que s'ha creat en relació a la protecció, però considere que si podria modificar-se. Tanmateix el que crec es molt difícil de canviar són els espais de la ciutat seguint els desitjos dels nens ja que existeix un pla D'urbanització i implicaria canviar-lo tot. M´agrada que s'escolte la veu dels nens doncs ells també tenen dret de participar en la vida de la ciutat. Amparo Policarpo Albert
Este article ens porta a totes a la mateixa conclusió. Totes pensem, crec jo, que és una història perfecta, un projecte de ciutat que ens agradaria moltíssim que es puguera dur a terme. Però, també pensem, que és tan bonic com difícil de realitzar. Abans en els pobles, els nanos podien jugar, viure, compartir i disfrutar del carrer. Ara això és prou difícil. Com diu Tonucci, tot està pensat de tal manera que no afavoreix , als xiquets i les xiquetes . I nosaltres , els adults, ens hem acomodat prou a eixa situació. Estic pensant, per exemple, com en un dia en què apenes cauen quatre gotes totes les mares s'afanyen a traure els cotxes per acompanyar als seus fills o filles a l'escola formant-se un caos impressionant!! Encara que esta és una anècdota molt concreta, esta actitud revel.la la poca disposició dels adults en canviar l'estat de les coses. Així, ens resulten normals situacions que no ho són gens. Per això pense, que la tasca de canviar i salvar les ciutats, de fer-les més amables i sostenibles, de adaptar-les als xiquets és molt difícil. Rosa Maronda
Este text fa una crítica a les ciutats ja que no es té en compte que els xiquets formen part de la ciutat i que no estan adaptades a ells. És a dir, cal tindre en compte els interessos dels xiquets i crear espais de jocs més amples i oberts per a que juguen i es desenvolupen lliurement, perquè els parcs no donen moltes possibilitats de joc i actualment a les ciutats hi ha molts perills com el trànsit que no deixa que els xiquets ixquen lliurement al carrer com abans.
ResponderEliminarMªAmparo Doménech
Estic totalment d'acord amb vosaltres dos, jo també he llegit l'article i pense com l'autor, però m'agradaria anar més enllà de la teoria i saber com es pot dur a terme una iniciativa tan important. En l'article no ho explica.
ResponderEliminarPense que ha de ser una coordinació entre les famílies, l'ajuntament, l'escola, els veïns, etc. però com es fa????M'agradaria poder desplaçar-me, durant un temps, a estes ciutats que ja duen a terme esta iniciativa i veure com treballen.
Pense que totes les persones que llisquen aquest article els agrada la iniciativa, però quantes d'elles sabrien fer-la????
ResponderEliminarÉs una meravellosa proposta, però estic D'acord en Amparo Guerrero quan diu que li agradaria saber com dur-la endavant. Des del meu punt de vista crec és un poc utòpica en dur a terme encara que ja s'haja aplicat a algunes ciutats com Roma.Per una banda els pares no permeten sortir al carrer als xiquets per els perills de la ciutat que poden trobar-hi, però aquesta situació esdevé per la consciència social que s'ha creat en relació a la protecció, però considere que si podria modificar-se. Tanmateix el que crec es molt difícil de canviar són els espais de la ciutat seguint els desitjos dels nens ja que existeix un pla D'urbanització i implicaria canviar-lo tot.
M´agrada que s'escolte la veu dels nens doncs ells també tenen dret de participar en la vida de la ciutat.
Amparo Policarpo Albert
Este article ens porta a totes a la mateixa conclusió. Totes pensem, crec jo, que és una història perfecta, un projecte de ciutat que ens agradaria moltíssim que es puguera dur a terme. Però, també pensem, que és tan bonic com difícil de realitzar.
ResponderEliminarAbans en els pobles, els nanos podien jugar, viure, compartir i disfrutar del carrer. Ara això és prou difícil. Com diu Tonucci, tot està pensat de tal manera que no afavoreix , als xiquets i les xiquetes . I nosaltres , els adults, ens hem acomodat prou a eixa situació. Estic pensant, per exemple, com en un dia en què apenes cauen quatre gotes totes les mares s'afanyen a traure els cotxes per acompanyar als seus fills o filles a l'escola formant-se un caos impressionant!! Encara que esta és una anècdota molt concreta, esta actitud revel.la la poca disposició dels adults en canviar l'estat de les coses. Així, ens resulten normals situacions que no ho són gens.
Per això pense, que la tasca de canviar i salvar les ciutats, de fer-les més amables i sostenibles, de adaptar-les als xiquets és molt difícil.
Rosa Maronda